"Vull mostrar al món que encara queda molt per lluitar"

Literatura i família. Els dos pilars de la vida de Gemma Lienas conjugats en un sol espai: el seu estudi. Els dibuixos dels seus néts donen la benvinguda al racó més personal de l’escriptora catalana. “Sempre he imaginat que el Paradís seria algun tipus de biblioteca”. Una cita de Jorge Luis Borges que s’emmotlla a la perfecció a la personalitat d’una Gemma dedicada als llibres. Centenars d’exemplars, una part dels dotze mil que té a casa, reposen solemnement als diversos prestatges que envolten el despatx i ens introdueixen en un món paral·lel ple d’històries que, a vegades, superen la realitat de la pròpia vida. Una vida que, segons el punt de vista de l’autora, no és més que una mera combinació de moments de sol i moments de núvol. En un d’aquests prestatges, un missatge: “Dear God, I know that you’re a boy, but please try to be fair” (Estimat Déu, sé que ets un noi, però si us plau, intenta ser just), un apunt dels seus ideals que ens porta a iniciar una conversa plàcida al seu saló.

A la majoria dels teus llibres la dona és un referent. Per quin motiu t’has decantat per la ferma defensa del feminisme?

Jo sempre dic que em vaig fer feminista quan tenia tres anys perquè tenia un pare molt autoritari, molt patriarcal. Jo crec que per ser feminista has d’adonar-te que les coses no són com haurien de ser. El meu pare deia coses que a mi em deixaven estabornida. Deia: “Una família és com un vaixell, només pot tenir un capità i el capità ha de ser l’home”. I jo pensava: “Doncs no em casaré mai, perquè no em dóna la gana d’obeir cap senyor”.

Dius que un món més igualitari és possible...

Home, jo crec que ha de ser possible. És veritat que encara falta molt, però jo penso que si mirem enrere, la humanitat ha millorat. Potser no ho veurem nosaltres, però crec que en el futur, el món arribarà a ser més igualitari.

A l’altra banda del Mediterrani s’estan produint revolucions per aconseguir la democràcia. Sobta veure en algunes de les imatges dones que es manifesten.

Sí, però em temo que les dones quedaran relegades. Hi ha alguns articles que n’han parlat, sobretot un de la Maruja Torres, que diu que ja hi ha represàlies per a algunes dones, dones que han lluitat colze a colze amb els homes per aconseguir un canvi democràtic. Però en el moment que arriba l’hora de la veritat, són reprimides. Passarà una mica com a la Revolució Francesa. Les dones van lluitar i van donar la vida però després els mateixos homes les van arraconar.

Aquí potser sí que estem més avançades i gaudim d’un cert estatus d’igualtat. Carme Chacón pretén presentar-se a les primàries per començar la carrera cap a la presidència del Govern. Com aniria el país si tinguéssim una presidenta?

No penso que necessàriament un home o una dona ho faci millor pel fet de ser home o dona. L’important és que hi hagi dones perquè aporten una nova visió. Una mirada plural és beneficiosa per tothom. Diu Gerda Lerner en el seu llibre La creació del patriarcat que el món és com una representació teatral i a les dones ens ha tocat el paper més avorrit i amb menys poder, però que tant el paper de les dones com el dels homes és molt important perquè sense els uns o els altres, la funció no podria continuar.

‘Sóc impulsiva, però molt metòdica’

Cap rellotge a la sala sembla controlar com passa el temps. La Gemma seu a la punta del sofà, amb les cames creuades i les mans entrellaçades. Un somriure s’esbossa al seu rostre cada vegada que respon una pregunta i  mostra la seva part més entranyable. Escolta, atenta, les seves pròpies paraules i com si d’una gran família es tractés, descriu tots els seus personatges: l’Emi, en Max, la Carlota, la Mari Loli i tants altres. La Gemma estima els seus llibres i ens assegura que en cada un hi ha una petita porció d’ella mateixa. 

La Carlota és una noia observadora, apassionada i amant de reflectir les seves impressions en una llibreta. En què s’assembla a Gemma Lienas?

Quan vaig escriure Així és la vida, Carlota, tenia al cap una adolescent com la que era jo. Era molt curiosa, molt activa. Vivíem en un temps molt autoritari. Jo no vaig poder fer moltes de les coses que fa la Carlota, però sí que m’hauria agradat poder-les fer. La Carlota neix així. A mesura que he anat escrivint els altres llibres m’he adonat que jo sóc un alter ego de la Carlota, però també de la mare i també de l’àvia. Al cap i a la fi, sóc una mica tots els personatges.

Cada personatge, dius, té alguna cosa teva. Quins altres personatges es poden identificar amb persones properes a tu?

Els contes de La Fada Menta són d’educació emocional i els vaig escriure pensant en els meus néts. El llibre Busco una mamá està dedicat a la meva néta adoptada de Bolívia i a El diari taronja de la Carlota, que sortirà a la tardor, hi apareix ella i el meu nét d’Etiòpia, Solomon, que hi intervé com si tingués setze anys.

I la Gemma Lienas és...

Entusiasta, curiosa, excessivament impulsiva, però molt metòdica i ordenada.

Els teus llibres són una excusa per parlar sobre feminisme, sexe, immigració, violència de gènere... Com es conjuguen aquests temes difícils per un públic juvenil?

Són temes durs, però que m’interessen. De fet, quan escrivia El diari lila de la Carlota a casa meva em deien: “No l’escriguis perquè no se’l llegirà ningú, perquè si la gent jove no llegeix, encara menys llegirà un llibre que, primer, no és una novel·la i que, a sobre, tracta un tema com el feminisme”. Però jo estava segura d’escriure un llibre per explicar a la gent jove que encara queda molt per lluitar. Jo m’ho passo bé escrivint-los i la gent jove, llegint-los.

‘El moment en què escric és quasi un retorn a l’úter matern’

Tens la casa plena de llibres, però què et va portar a escriure?

Que m’agradava molt llegir. Quan era petita em tancava sempre al lavabo per poder llegir tranquil·la. I en una d’aquestes vegades va ser quan vaig decidir que jo volia, algun dia, escriure llibres que transportessin a la gent de la mateixa manera que em transportaven a mi els que jo llegia. Llegint entrava en un altre món i vaig pensar: “M’agradaria poder-ho fer”.

Una escriptora què llegeix?

Llegeixo molts llibres, molta novel·la. També assaig de psicologia i psiquiatria, com António Damásio, perquè m’interessen molt les neurociències.

Parles amb entusiasme de la teva vida professional.

Quan estic escrivint una novel·la hi estic molt posada. Moltes vegades escolto música clàssica que em dóna pau d’esperit. Aquest moment d’escriptura amb la música és quasi un retorn a l’úter matern; és un moment en el qual no pateixo, estic perfecte. El 1998 me’n vaig anar a viure a Estrasburg. Van ser cinc anys d’una pau fantàstica perquè allà no em coneixia ningú i tenia tot el dia per escriure. Quan venia a Barcelona anava molt de bòlit, però quan tornava allà em passava tot el dia llegint i escrivint. Ara és més complicat perquè tinc moltes conferències, moltes entrevistes, i m’és més difícil tancar-me en una novel·la.

Segons es desprèn dels seus escrits, Bécquer escrivia un cop se sentia allunyat de l’experiència vital. Com és el teu procés d’escriptura?

Primer de tot, necessito tenir una idea. Durant dies, setmanes o mesos, aquesta idea em va fluctuant pel cap, vaig engreixant-la, deixant-la en repòs... Arriba un moment en què la idea s’ha concretat i llavors començo a treballar amb unes llibretes molt grosses on defineixo els personatges molt a fons, sobretot la part psicològica. Per a mi és molt important perquè en funció de com siguin psicològicament, la meva història avançarà cap a un cantó o cap a un altre. Dibuixo molt la línia del temps per determinar quin fragment de la vida dels meus personatges agafo. També treballo l’argument, però sobretot la documentació.

Hi ha qui diu que la producció editorial catalana es troba en un bon moment.

Jo penso que és excessiva, com la castellana, però potser és excessiva a tot arreu perquè hi ha una fugida endavant dels editors. Els llibres aguanten molt poc com a novetats i n’han d’anar traient de nous, fet que ha creat una sobreproducció. Al marge d’això, és una literatura molt viva perquè, bo i que es publica massa, hi ha coses molt bones.

La Gemma desprèn una força interior increïble, es respira pau al seu voltant. És una d’aquelles persones que té el poder d’enamorar amb les paraules. Al sentir-la, quedes totalment embadalit. Diu que l’important és la vida mateixa, i ara, amb seixanta anys, gaudeix dels seus néts i del seu marit. Familiar, ho dóna tot pels seus. Escriptora perfecta, mare esplèndida, esposa excel·lent i àvia model.

Quan no escrius, a què dediques el teu temps?

Cuino, viatjo. M’agrada molt estar amb la meva parella i també dedico molt temps als meus sis néts.

T’agrada viatjar. Com seria un cap de setmana ideal?

Sempre està bé anar a París o Londres, són ciutats que m’agraden molt i queden relativament a prop. Aquest estiu el meu home em va regalar un viatge fantàstic pels meus seixanta anys. Vam anar a la Polinèsia. Era un viatge que feia molt temps, des de petita, que volia fer.

Un lloc per escapar-se.

Cadaqués. És la ciutat on vaig començar a escriure. És un lloc molt bonic i molt important on hi vaig passar una època molt bona de la meva vida. Hi anàvem els caps de setmana, però ara ja no _________________________-

hi anem. Hi guardo molts bons records, no només per l’escriptura, sinó per moltes altres coses.

L’amistat ha jugat un paper determinant a la teva vida.

Per a mi, l’amistat és molt important i ha estat molt important al llarg de la meva vida. També m’he emportat molt dolor per culpa de l’amistat, perquè els meus millors amics han mort i la veritat és que ha estat molt dur. Ara tinc menys temps per dedicar a les amistats. Això em fa molta pena, però, desgraciadament, al final, a la vida, no hi cap tot i, com que inverteixo molt temps en els meus néts, a les meves amistats els n’hi dedico menys.

De cop la mirada de la Gemma s’enfosqueix, envaïda per records passats. Els ulls li brillen; lleugerament humits. És l’única vegada en tota l’entrevista que l’escriptora es mostra vulnerable. Ens n’adonem que aquest és un tema delicat. Tot i això, ràpidament es refà i torna a ser la mateixa dona entusiasta.

Creus en Déu?

No.

Per què?

Perquè em resulta difícil creure-hi. M’agradaria, perquè així tot resultaria més fàcil.

‘M’agrada créixer en coneixement’

Sí, històricament, la humanitat s’ha ajudat de la religió per tirar endavant. Però tothom té pors.

No tinc cap por irracional. La meva única fòbia són els ocells. Em fan una angunia horrorosa.

Què creus que val la pena de la vida?

La vida mateixa. Hi ha moments durs, però els moments de sol són més importants que els moments de núvol. Per a mi és important créixer en coneixement, per això m’agrada molt llegir, formar-me i estudiar. Una altra cosa important és que el meu pas pel món serveixi per deixar un granet de sorra i poder canviar-lo una mica. Ja sé que això és molt utòpic, però...

I, per acabar, un desig.

El meu màxim desig per a mi seria que no hagués de veure morir ningú més jove que jo de la meva família. Ara, per al món, jo desitjaria un sistema més just, que la situació econòmica canviés una mica i deixessin d’haver-hi tantes diferències entre els rics i els pobres.

Los países musulmanes en lucha hacia la democracia

Tras las revueltas vividas primero en Túnez, y poco después en Egipto, muchos son los países árabes que se han sumado a las protestas para acabar con sus respectivos gobiernos dictatoriales en busca de más libertades y derechos.

La inmolación del joven tunecino Mohamed Buazizi, en protesta contra la pobreza y el desempleo el pasado 17 de diciembre fue la chispa que dio pie a este gran incendio. El hecho desató una serie de motines y protestas por todo el país que, finalmente, culminaron con la forzada marcha del gobernador Zine El Abidine Ben Ali.

El ejemplo se tomó en Egipto, donde sus habitantes llevaron a cabo revueltas bajo los mismos objetivos que los tunecinos. En Egipto la situación era, si cabe, más grave. Un grupo de la sociedad elitista i una sociedad media empobrecida se contrastaba con la suma pobreza en la que vivía el resto de la población. Pero una vez más, tras varios días de lucha la revuelta venció i Hosni Mubarak tuvo que abandonar el país.

En estos momentos, Túnez se mantiene bajo un gobierno provisional de transición hasta la convocación de unas elecciones, mientras que en Egipto un gobierno militar se encarga de mantener la calma durante su transición hacia la democracia.

A la estela de todos estos sucesos son varios los países musulmanes del norte de África que se han sumado a las protestas en contra de sus gobernadores, entre ellos Yemen, Marruecos, Libia o Bahréin. Pero, por muy similar que parezcan sus situaciones, cada país es un mundo distinto, y en cada uno de ellos las situaciones vividas son totalmente dispares.

Yemen, Marruecos y Bahréin se manifiestan de forma pacífica, aunque dejando algunos conatos de violencia; violencia que a su vez se cobra victimas mortales. No pretenden acabar con el régimen establecido, sino que se manifiestan en busca de más libertad y democracia.  

En el caso de Libia las protestas se han realizado con el objetivo primordial de derrocar el actual dirigente del país, Muammar al-Gadafi. Los manifestantes piden el fin de un régimen de 41 años marcados por las violaciones de los derechos humanos. A pesar de que el Gobierno siempre ha negado este extremo, uno de los hijos de Gadafi, Saif Al Islam, ha reconocido que se han producido "algunos abusos" en el pasado. Estos hechos repetitivos durante décadas han culminado en las actuales manifestaciones que se están llevando a cabo en el país. Lo que en un principio parecía una revuelta más, ha acabado convirtiéndose en una verdadera masacre.

Las manifestaciones estudiantiles fueron violentamente reprimidas. Académicos, abogados, estudiantes, periodistas, trotskistas, comunistas, miembros de los Hermanos Musulmanes y otros "enemigos de la revolución" fueron detenidos y encarcelados, o simplemente desaparecieron.

A continuación, Gadafi empezó a hacer pública su violencia, reprimiendo las protestas a base de fuerza i bombardeos sobre los manifestantes. Pero las revelaciones pidiendo su dimisión no cesaron. Delante de esta situación, el país poco a poco cobra forma de guerra civil. Varios de sus ministros i militares se pasan al bando protestante alegando que no son capaces de atentar contra sus propios compatriotas, a pesar de que al-Gadafi insta a todos ellos a acabar con lo que él considera actos de vandalismo en los que intervienen Al-Qaeda i EEUU. No obstante, las represiones contra el pueblo continúan a manos de mercenarios subsaharianos pagados por el líder i algunos de sus seguidores.   

Sin embargo, y a pesar de todos los obstáculos impuestos por el mandatario, los sublevados, con ayuda militar, han conseguido hacerse con el control de gran parte de las ciudades emblemáticas de Libia, acorralando a Gadafi i sus seguidores en la capital del país, Trípoli. Éste sigue resistiéndose y amenazando con cortar el subministro de petróleo a los países occidentales si siguen manteniendo sus intenciones de sancionar o intervenir en el conflicto.

Hasta el día de hoy, aunque la población sigue avanzando, no deja de haber enfrentamientos que dejan a su paso miles de muertes. Las emisoras árabes AL Jazeera y AL Arabiya, únicas cadenas transmisoras de información ya que los periodistas i cadenas televisivas occidentales tienen prohibida la entrada en el país bajo amenaza de muerte, aseguran que las víctimas se podrían elevar a más 10.000, datos imposibles de contrastar a causa de el impedimento del gobierno. Paradójicamente, a pesar de los intentos del gobierno por ocultar la situación, el hijo de Gadafi, Seif el Islam, ha dicho en la televisión Libia que la población está haciendo una vida normal, i a su vez insta a los periodistas extranjeros, libios y diplomáticos a que entren en el país y lo comprueben por ellos mismos.

La situación de Libia es insostenible. Las potencias europeas barajan la idea de intervenir i prestar su ayuda, aunque la llegada de esta ayuda sigue sin concretarse en espera de acontecimientos en los próximos días. El fin del conflicto es aún una incógnita.

Xavier Mas de Xaxàs: “En moments com aquest, nosaltres som els ulls del diari”

El professor de la UAB explica la seva experiència a Tunis com a enviat especial de la Vanguardia

El periodista y professor, Xavier Mas de Xaxàs, ha exposat les seves vivències, experiències i obstacles viscuts durant la seva corresponsalia a Tunis, durant la setmana passada, en una xerada especial plena d’anècdotes i situacions interessants, davant dels seus alumnes de Periodisme de la UAB.

Mas de Xaxàs centrà la seva conferència en la feina que va realitzà durant la seva estància a Tunis. “S’ha de començar a treballar des del moment que poses els peus a terra. La primera nit ja em va tocar escriure una crònica pel diari”. El periodista va aportar una explicació de com es realitzava el treball des del lloc de correspondència d’un enviat especial. També va fer esment de les dificultats amb què es pot trobar un periodista al introduir-se a un país com Tunísia: “No tens cap credencial, només ets un més [...] Si et presentes com a mestre d’universitat o comerciant quan en realitat ets periodista, t’estàs jugant la expulsió immediata o l’empresonament”.

“Només anar caminant per aquests llocs et permet veure com respira la ciutat i l’entorn en el que et mous”. Mas de Xaxàs va ficar èmfasi en el treball sobre el terreny, el treball que tal com va declarar, ell considera el més important i aquell que t’aporta més coneixements i experiència.  Les fonts d’informació també és un punt clau en el treball del dia a dia d’un cronista. Tenir gent que et proporcioni dades interessants i d’importància es un fet que tots els enviats especials han de tenir molt present a l’hora de dur a terme el seu treball de recerca d’informació. També va afirmar que “les millors persones per oferir-te contactes són els propis periodistes”. 

El cronista de la Vanguardia assegura que els corresponsals i enviats no són ningú sense una bona redacció que faci important la informació que ells recullen. En aquest cas, Plàcid Garcia-Planas, present també en la xerrada, va ser l’encarregat d’organitzar i publicar totes les cròniques i reportatges procedents de Tunis.  La periodista i corresponsal de TVE a Brussel·les durant 9 anys, Maria Teresa Carreras destaca la diferència existent entre periodista i enviat especial, a l’hora que assegura que cal una bona comunicació entre l’enviat o corresponsal i la redacció per tal d’obtenir un resultat satisfactori.

Jaume Reixach: “Informar per transformar, això és el periodisme, i el periodisme és investigació”

La Universitat Autònoma de Barcelona celebra la III convocatòria del premi Sabueso con método

El professor de l’assignatura de periodisme d’investigació a la UAB, Pepe Rodríguez, acompanyat per Jaume Reixach (director, fundador i editor de la revista El Triangle), Antonio Baquero (col·laborador de El Periódico) i Elisenda Villenda (responsable de l’agència de detectius Método 3), aprofita l’entrega del premi Sabueso con método, que s’atorga cada any al millor treball realitzat durant el transcurs de l’assignatura, per parlar del periodisme d’investigació amb una xerrada presentada sota el títol de Periodisme d’investigació? o investigació en periodisme?. Les alumnes Noemi Badrenas, Susana Cases i Elena Domingo, es proclamen guanyadores del premi amb la seva proposta Amposta, el pacte no escrit.

 “El periodisme d’investigació és una caixa d’eines per a ser un bon periodista. Es tracta d’un periodisme ben fet”. Aquestes són les paraules utilitzades per Rodríguez a l’hora d’acotar el terme descrit. Durant el transcurs de la xerrada, els conferenciants van coincidir en destacar la necessitat d’una actitud crítica a l’hora d’investigar, i la manca d’una bona contrastació de la informació abans de ser publicada com a  veritable. “Les lleis ens obliguen a suprimir moltes dades, ens fiquen molts límits. Això no es periodisme d’investigació, ja que aquest requereix concreció”. Segons el punt de vista dels participants a la conferència, la informació només es mereix aquest nom quan està acreditada, i això tan sols es pot aconseguir amb una bona investigació. Destacada va ser també la afirmació que assegura que aquest tipus de periodisme  no és tan sols un gènere, sinó una manera de veure les coses.

Reixach va sorprendre amb la seva particular visió del periodisme proclamant que “la societat que s’ha construït està plena de mentides, estafes i injustícies. El periodisme ha de denunciar tot això, ha d’assenyalar els culpables de la societat de desigualtat i injustícia que estem patint. Aquesta és la única manera de percebre el periodisme, com a un periodisme compromès”. També va denunciar la manca de professionalitat dels mitjans de comunicació actuals, que assegura que s’han convertit en un negoci dirigit per persones que no tenen res a veure amb el periodisme, que no estimen la professió com cal: “Qui paga mana. És per això que el que surt en els mitjans de comunicació és tan sols una mil·lèsima part de tota la merda que hi ha organitzada a nivell polític i judicial”.   

EL professor de l’assignatura i Baquero van coincidir a l’hora de dir que tendim a confondre aquest gènere periodístic. Sovint el relacionem amb casos criminals i d’altres vegades el confonem amb el periodisme de filtracions. Però, pel contrari, el periodisme d’investigació és aquell que informa a la gent de tot tipus de coses que han passat abans però que no teníem coneixements sobre elles, ja que algú amb interessos ha intentat que passin desapercebudes o romanguin ocultes.

A través de la xerrada també es van oferir als assistents varis consells per encoratjar a realitzar una bona investigació. Rodríguez va afirmar que lo fonamental no és saber buscar respostes, sinó saber buscar preguntes, “tal i com ens formulem la pregunta, tindrem el camí cap a la resposta”. D’altra banda, Reixach va declarar que “la clau no és el com, el qui o el que, sinó el per què”. Baquero va remarcar que cal sempre investigar un tema molt concret, ja que si intentem cobrir un tema molt ampli el resultat que obtindrem serà un treball poc acotat i sense substancialitat, mentre que Villeda va parlar sobre algunes aptituds que requeria un periodista d’investigació, com la valentia i la constància, i també va fe esment dels avantatges que comporta tenir molts contactes arreu del món: “treballar sol és molt difícil, millor en equip”.

La responsable de l’agència Método 3, a petició del públic, també va explicar la diferencia entre un periodista d’investigació i un detectiu: “Un periodista pot investigar qualsevol cosa que vulgui, el seu límit és la seva ètica. Un detectiu té els límits establerts pels seus clients. A més, l’objectiu final de cadascú també varia. Mentre que pel del detectiu és satisfer al seu client, el periodista busca una bona publicació”.  D’altra banda, Rodríguez va voler posar èmfasi en la necessitat de renovació que necessita aquesta professió, i va declarar que “la actual generació estem morts, som covards. Això ja no depèn de nosaltres, depèn de vosaltres”.

La conferència va tenir forta acollida entre el públic, que va intervenir durant el transcurs de l’esdeveniment de manera activa amb les seves preguntes i els seus dubtes. Una d’elles qüestionava el per què semblava que alguns periodistes no creien que es podia canviar el món amb aquesta professió, que això tan sols era una utopia i que eren simples transcriptors del que passava al seu voltant, pregunta a la qual van contestar amb una resposta contundent: “Vivim una vida, i hem de fer possible que la nostra vida, la de qui ens envolta, la de la societat, sigui el millor possible. I això es pot aconseguir amb el periodisme, sense cap dubte”.  

El mejor, pero no en el mejor momento

  

Leo Messi da la sorpresa y de manera inesperada obtiene el balón de oro que le acredita como mejor jugador del año 2010 por encima de los dos candidatos españoles, Xavi e Iniesta, y le convierte en el ganador de esta competición por segundo año consecutivo. En los premios FIFA al mejor entrenador, Mourinho se alza con el galardón convirtiéndose en el mejor entrenador de la temporada anterior.

El jugador argentino se ha hecho con el 22% de los votos, pasando, así, por delante de sus dos compañeros de equipo: Iniesta, que consiguió la plata con el 17% de los votos, y Xavi, que se llevó el bronce con el 16%.

Los españoles se ven castigados una vez más a pesar de proclamarse ganadores del mundial el pasado verano. Tampoco Del Bosque ni Guardiola consiguieron desbancar al “The Special One” que se alzó con el galardón como mejor entrenador de 2010.

La selección española destacó, en cambio, en la elección del mejor 11 del año, donde aparecían 6 de sus jugadores, entre ellos los dos candidatos al balón de oro. Destacada también fue la presencia del jugador del Inter, Sneijder, que dedicó unas palabras emotivas a su ex entrenador, que entre lágrimas le escucho expectante.  

La decisión de la FIFA ha desconcertado a muchos aficionados, que aún sin dudar de la profesionalidad de Messi, cuestionan el resultado de la votación, y consideran que los meritos no son suficientes para desbancar a los jugadores españoles hogaño. También mostraban decepción los compañeros de la roja. Cuando se le pregunto a Iker por sus dos compañeros, aseguró que el hecho de que ninguno de ellos hubiera recibido el premio “es una gran decepción para todos”.

Un partido de trámite

El Real Madrid pierde su segundo partido en la era Mourinho frente al levante por 2-0 en el partido de octavos de final de la Copa del Rey. Aún y así, el cómodo resultado obtenido en el partió de ida (8-0) permite a los blancos pasar a los cuartos de final.

Con un Madrid mediocre enfrente, el Levante pudo ofrecer un gran espectáculo al público que asistió al Ciutat de Valencia. Si meter un gol a los blancos parecía ya de entrada un imposible, marcar nueve para pasar la eliminatoria era algo a lo que ya no iban a aspirar. Pero los valencianos no se rindieron y ante un equipo lleno de suplentes supieron salvar su honra.

Durante la primea parte, el partido estuvo manco de oportunidades por parte de ambos equipos. Fue ya empezada la segunda parte cuando Estrada pitó penalti por manos de Gago, que se encargó de transformar Xisco en el minuto 61”. El segundo gol llegó de la mano de Sergio en el minuto 81”, tras un impresionante libre directo del veterano centrocampista.

La buena noticia para los de Mourinho fueron los minutos disputados de dos de sus canteranos. Mateos jugó 65 minutos, hasta sufrir un problema muscular que le impidió seguir en el terreno de juego, y le obligó a ser substituido por su compañero Juan Fran. Morata, que en un principio era el nombre más sonado para disputar unos minutos en Ciutat de Valencia, se quedó finalmente en el banquillo.

Tras finalizar el encuentro, Granero declaró que “no podían sacar nada positivo. Es el Madrid, y no se puede salir medio contento del partido. Cuando se pierde nunca se está a gusto”.

Ahora los blancos deberán enfrentarse de nuevo al Atlético de Madrid, que consiguió el pase con un empate ante el Espanyol en Cornellà. Otro de los futuros rivales podría ser el Villarreal, que tras una remontada épica se clasifica para cuartos. El Almería elimina al Mallorca i consigue salvar la eliminatoria.

El Barça pasa a cuartos sin pasar del empate

El Barça pasa a cuartos consiguiendo el empate (1-1) ante un gran Athletic de Bilbao que complicó  el pase de los de Pep en el estadio de San Mames.

El partido estuvo marcado por el dominio incuestionable de la posición culé, con un 66% frente a un escaso 34% de la posición de los del Bilbao, aunque a pesar de dominar la posición el equipo catalán no pudo acabar de controlar el partido. Las oportunidades de ambos equipos fueron escasas y equilibradas. Lo más destacado del juego fue la defensa que firmó una gran actuación tanto por parte de los azulgranas como por parte de los leones.

El partido se mantuvo a cero en gran parte de su transcurso. Fue faltando 20 minutos cuando llegó el primer gol del Barça de la mano de Enric Abidal, que a su vez, protagonizaba el primer gol vestido de azulgrana. 5 minutos necesitó el Athletic para responder con el gol de Llorente, que le dio el empate, aunque no la victoria, al equipo de Caparrós. Los azulgranas acabaron pidiendo la hora y perdiendo tiempo intimidados por la impetuosidad de los leones.   

La parte negativa del encuentro la protagonizó una parte del público que acudió a San Mames y que a su vez aprovechó para lanzar objetos al campo, alguno de ellos colisionando incluso con alguno de los jugadores. También sorprendió la enorme pitada que sufrió Andrés Iniesta al saltar al terreno de juego en la segunda mitad de partido.

Al finalizar el encuentro, Caparrós afirmó que “hubiera sido tremendo eliminar al mejor equipo del mundo” mientras que Llorente declaraba “que el Barça acabara pidiendo la hora dice mucho”.

Las demás eliminatorias dieron el pase a cuartos al Deportivo, que se impuso con un 3-1 ante el Córdoba, el Sevilla, que eliminó al Málaga en la Rosaleda y el Betis, que dio la sorpresa venciendo al Getafe por 1-3 y convirtiéndose en el único equipo de segunda que pasa la eliminatoria.