"Vull mostrar al món que encara queda molt per lluitar"

Literatura i família. Els dos pilars de la vida de Gemma Lienas conjugats en un sol espai: el seu estudi. Els dibuixos dels seus néts donen la benvinguda al racó més personal de l’escriptora catalana. “Sempre he imaginat que el Paradís seria algun tipus de biblioteca”. Una cita de Jorge Luis Borges que s’emmotlla a la perfecció a la personalitat d’una Gemma dedicada als llibres. Centenars d’exemplars, una part dels dotze mil que té a casa, reposen solemnement als diversos prestatges que envolten el despatx i ens introdueixen en un món paral·lel ple d’històries que, a vegades, superen la realitat de la pròpia vida. Una vida que, segons el punt de vista de l’autora, no és més que una mera combinació de moments de sol i moments de núvol. En un d’aquests prestatges, un missatge: “Dear God, I know that you’re a boy, but please try to be fair” (Estimat Déu, sé que ets un noi, però si us plau, intenta ser just), un apunt dels seus ideals que ens porta a iniciar una conversa plàcida al seu saló.

A la majoria dels teus llibres la dona és un referent. Per quin motiu t’has decantat per la ferma defensa del feminisme?

Jo sempre dic que em vaig fer feminista quan tenia tres anys perquè tenia un pare molt autoritari, molt patriarcal. Jo crec que per ser feminista has d’adonar-te que les coses no són com haurien de ser. El meu pare deia coses que a mi em deixaven estabornida. Deia: “Una família és com un vaixell, només pot tenir un capità i el capità ha de ser l’home”. I jo pensava: “Doncs no em casaré mai, perquè no em dóna la gana d’obeir cap senyor”.

Dius que un món més igualitari és possible...

Home, jo crec que ha de ser possible. És veritat que encara falta molt, però jo penso que si mirem enrere, la humanitat ha millorat. Potser no ho veurem nosaltres, però crec que en el futur, el món arribarà a ser més igualitari.

A l’altra banda del Mediterrani s’estan produint revolucions per aconseguir la democràcia. Sobta veure en algunes de les imatges dones que es manifesten.

Sí, però em temo que les dones quedaran relegades. Hi ha alguns articles que n’han parlat, sobretot un de la Maruja Torres, que diu que ja hi ha represàlies per a algunes dones, dones que han lluitat colze a colze amb els homes per aconseguir un canvi democràtic. Però en el moment que arriba l’hora de la veritat, són reprimides. Passarà una mica com a la Revolució Francesa. Les dones van lluitar i van donar la vida però després els mateixos homes les van arraconar.

Aquí potser sí que estem més avançades i gaudim d’un cert estatus d’igualtat. Carme Chacón pretén presentar-se a les primàries per començar la carrera cap a la presidència del Govern. Com aniria el país si tinguéssim una presidenta?

No penso que necessàriament un home o una dona ho faci millor pel fet de ser home o dona. L’important és que hi hagi dones perquè aporten una nova visió. Una mirada plural és beneficiosa per tothom. Diu Gerda Lerner en el seu llibre La creació del patriarcat que el món és com una representació teatral i a les dones ens ha tocat el paper més avorrit i amb menys poder, però que tant el paper de les dones com el dels homes és molt important perquè sense els uns o els altres, la funció no podria continuar.

‘Sóc impulsiva, però molt metòdica’

Cap rellotge a la sala sembla controlar com passa el temps. La Gemma seu a la punta del sofà, amb les cames creuades i les mans entrellaçades. Un somriure s’esbossa al seu rostre cada vegada que respon una pregunta i  mostra la seva part més entranyable. Escolta, atenta, les seves pròpies paraules i com si d’una gran família es tractés, descriu tots els seus personatges: l’Emi, en Max, la Carlota, la Mari Loli i tants altres. La Gemma estima els seus llibres i ens assegura que en cada un hi ha una petita porció d’ella mateixa. 

La Carlota és una noia observadora, apassionada i amant de reflectir les seves impressions en una llibreta. En què s’assembla a Gemma Lienas?

Quan vaig escriure Així és la vida, Carlota, tenia al cap una adolescent com la que era jo. Era molt curiosa, molt activa. Vivíem en un temps molt autoritari. Jo no vaig poder fer moltes de les coses que fa la Carlota, però sí que m’hauria agradat poder-les fer. La Carlota neix així. A mesura que he anat escrivint els altres llibres m’he adonat que jo sóc un alter ego de la Carlota, però també de la mare i també de l’àvia. Al cap i a la fi, sóc una mica tots els personatges.

Cada personatge, dius, té alguna cosa teva. Quins altres personatges es poden identificar amb persones properes a tu?

Els contes de La Fada Menta són d’educació emocional i els vaig escriure pensant en els meus néts. El llibre Busco una mamá està dedicat a la meva néta adoptada de Bolívia i a El diari taronja de la Carlota, que sortirà a la tardor, hi apareix ella i el meu nét d’Etiòpia, Solomon, que hi intervé com si tingués setze anys.

I la Gemma Lienas és...

Entusiasta, curiosa, excessivament impulsiva, però molt metòdica i ordenada.

Els teus llibres són una excusa per parlar sobre feminisme, sexe, immigració, violència de gènere... Com es conjuguen aquests temes difícils per un públic juvenil?

Són temes durs, però que m’interessen. De fet, quan escrivia El diari lila de la Carlota a casa meva em deien: “No l’escriguis perquè no se’l llegirà ningú, perquè si la gent jove no llegeix, encara menys llegirà un llibre que, primer, no és una novel·la i que, a sobre, tracta un tema com el feminisme”. Però jo estava segura d’escriure un llibre per explicar a la gent jove que encara queda molt per lluitar. Jo m’ho passo bé escrivint-los i la gent jove, llegint-los.

‘El moment en què escric és quasi un retorn a l’úter matern’

Tens la casa plena de llibres, però què et va portar a escriure?

Que m’agradava molt llegir. Quan era petita em tancava sempre al lavabo per poder llegir tranquil·la. I en una d’aquestes vegades va ser quan vaig decidir que jo volia, algun dia, escriure llibres que transportessin a la gent de la mateixa manera que em transportaven a mi els que jo llegia. Llegint entrava en un altre món i vaig pensar: “M’agradaria poder-ho fer”.

Una escriptora què llegeix?

Llegeixo molts llibres, molta novel·la. També assaig de psicologia i psiquiatria, com António Damásio, perquè m’interessen molt les neurociències.

Parles amb entusiasme de la teva vida professional.

Quan estic escrivint una novel·la hi estic molt posada. Moltes vegades escolto música clàssica que em dóna pau d’esperit. Aquest moment d’escriptura amb la música és quasi un retorn a l’úter matern; és un moment en el qual no pateixo, estic perfecte. El 1998 me’n vaig anar a viure a Estrasburg. Van ser cinc anys d’una pau fantàstica perquè allà no em coneixia ningú i tenia tot el dia per escriure. Quan venia a Barcelona anava molt de bòlit, però quan tornava allà em passava tot el dia llegint i escrivint. Ara és més complicat perquè tinc moltes conferències, moltes entrevistes, i m’és més difícil tancar-me en una novel·la.

Segons es desprèn dels seus escrits, Bécquer escrivia un cop se sentia allunyat de l’experiència vital. Com és el teu procés d’escriptura?

Primer de tot, necessito tenir una idea. Durant dies, setmanes o mesos, aquesta idea em va fluctuant pel cap, vaig engreixant-la, deixant-la en repòs... Arriba un moment en què la idea s’ha concretat i llavors començo a treballar amb unes llibretes molt grosses on defineixo els personatges molt a fons, sobretot la part psicològica. Per a mi és molt important perquè en funció de com siguin psicològicament, la meva història avançarà cap a un cantó o cap a un altre. Dibuixo molt la línia del temps per determinar quin fragment de la vida dels meus personatges agafo. També treballo l’argument, però sobretot la documentació.

Hi ha qui diu que la producció editorial catalana es troba en un bon moment.

Jo penso que és excessiva, com la castellana, però potser és excessiva a tot arreu perquè hi ha una fugida endavant dels editors. Els llibres aguanten molt poc com a novetats i n’han d’anar traient de nous, fet que ha creat una sobreproducció. Al marge d’això, és una literatura molt viva perquè, bo i que es publica massa, hi ha coses molt bones.

La Gemma desprèn una força interior increïble, es respira pau al seu voltant. És una d’aquelles persones que té el poder d’enamorar amb les paraules. Al sentir-la, quedes totalment embadalit. Diu que l’important és la vida mateixa, i ara, amb seixanta anys, gaudeix dels seus néts i del seu marit. Familiar, ho dóna tot pels seus. Escriptora perfecta, mare esplèndida, esposa excel·lent i àvia model.

Quan no escrius, a què dediques el teu temps?

Cuino, viatjo. M’agrada molt estar amb la meva parella i també dedico molt temps als meus sis néts.

T’agrada viatjar. Com seria un cap de setmana ideal?

Sempre està bé anar a París o Londres, són ciutats que m’agraden molt i queden relativament a prop. Aquest estiu el meu home em va regalar un viatge fantàstic pels meus seixanta anys. Vam anar a la Polinèsia. Era un viatge que feia molt temps, des de petita, que volia fer.

Un lloc per escapar-se.

Cadaqués. És la ciutat on vaig començar a escriure. És un lloc molt bonic i molt important on hi vaig passar una època molt bona de la meva vida. Hi anàvem els caps de setmana, però ara ja no _________________________-

hi anem. Hi guardo molts bons records, no només per l’escriptura, sinó per moltes altres coses.

L’amistat ha jugat un paper determinant a la teva vida.

Per a mi, l’amistat és molt important i ha estat molt important al llarg de la meva vida. També m’he emportat molt dolor per culpa de l’amistat, perquè els meus millors amics han mort i la veritat és que ha estat molt dur. Ara tinc menys temps per dedicar a les amistats. Això em fa molta pena, però, desgraciadament, al final, a la vida, no hi cap tot i, com que inverteixo molt temps en els meus néts, a les meves amistats els n’hi dedico menys.

De cop la mirada de la Gemma s’enfosqueix, envaïda per records passats. Els ulls li brillen; lleugerament humits. És l’única vegada en tota l’entrevista que l’escriptora es mostra vulnerable. Ens n’adonem que aquest és un tema delicat. Tot i això, ràpidament es refà i torna a ser la mateixa dona entusiasta.

Creus en Déu?

No.

Per què?

Perquè em resulta difícil creure-hi. M’agradaria, perquè així tot resultaria més fàcil.

‘M’agrada créixer en coneixement’

Sí, històricament, la humanitat s’ha ajudat de la religió per tirar endavant. Però tothom té pors.

No tinc cap por irracional. La meva única fòbia són els ocells. Em fan una angunia horrorosa.

Què creus que val la pena de la vida?

La vida mateixa. Hi ha moments durs, però els moments de sol són més importants que els moments de núvol. Per a mi és important créixer en coneixement, per això m’agrada molt llegir, formar-me i estudiar. Una altra cosa important és que el meu pas pel món serveixi per deixar un granet de sorra i poder canviar-lo una mica. Ja sé que això és molt utòpic, però...

I, per acabar, un desig.

El meu màxim desig per a mi seria que no hagués de veure morir ningú més jove que jo de la meva família. Ara, per al món, jo desitjaria un sistema més just, que la situació econòmica canviés una mica i deixessin d’haver-hi tantes diferències entre els rics i els pobres.